Una mostra (més) de la necessitat que els adults fem un passet arrere i, en lloc de dirigir, proposar o interferir el joc del infants, deixem que sorgisca i cresca de manera natural.
“Ara esta [estoreta] ací”, “Ara no es pot”, “Ara ja”, “Ara botem”, “Ara el peu amunt”, “Ara tu”, anaven dient-se uns xiquets a altres.
Construcció en equip, distribució de rols i gestió dels torns. Ells. Ells solets.
La capacitat d’iniciativa i d’autoorganització dels infants és innata, però la inèrcia que tenim d’entremetre’ns-hi no fa si no coartar-les a poc a poc.
I és que, potser, un dels majors ‘èxits’ de la nostra faena és allò possibilitem que ocórrega sense que nosaltres hi intervinguem.
Això, però, tan sols pot donar-se quan els infants se senten segurs a l’escola i amb les persones que en formem part. Aquesta és, sens cap mena de dubte, la nostra comesa més important, ja que, si l’infant no se sent cuidat, reconegut i lliure és molt difícil que es mostre tal com és, desplegue totes les seues emocions i es llance a poc a poc a explorar i interactuar amb el món que l’envolta per mitjà del seu quefer més seriós: el joc.
Quan parlem d’innovació educativa pensem sovint en l’adquisició de nous materials o en l’aplicació de noves metodologies, però tots aquests canvis són estèrils sense l’evolució interior dels propis educadors. Tan difícil i complexa, com enriquidora per a un mateix i realment transformadora per a l'educació.
