5a Plaça del Llibre

Contacontes, concerts, tallers i sobretot, llibres, molts llibres, ompliran de vida la plaça de l'Ajuntament a partir de dimecres.
La gran festa de la literatura en valencià arriba a la cinquena edició amb moltes novetats i una programació d'allò més interessant per a grans i menuts.
Aguaiteu a la Plaça del Llibre, famílies!

Sobre la importància dels materials no estructurats

De la cabana que va construir Ainara la setmana passada, al pont que aquest matí ha desplegat Anhel al crit de "Taurons, hi ha taurons!". 

Un mateix recurs, els basquets, i un ventall infinit de possibilitats per a desenvolupar el joc, el moviment, la imaginació i el llenguatge.

I és que, com més senzill és un 'joguet', més engresca als infants i més pot adaptar-se als temps, els interessos i les necessitats que tenen en cada moment.

Primeres experiències d'enguany a la Cova de la Llum

De cordons de colors a anguiles i pescadors… 

Ara cap ací, ara cap allà, ara cap amunt, ara cap avall... Ens arrosseguem sinuosos i exclamem victoriosos: "La tinc!".

Contes, sabors i jocs de la tardor

La natura canvia, i l’escola amb ella. Els fruits de la tardor omplin de nous sabors esmorzars i berenars, i les fulles seques cruixeixen al nostre pas i s’integren en els jocs dels infants junt amb troncs, castanyes i glans.

I amb les pinyes, alguns hi fem equilibris ben concentrats, juguem a les bitles o n’incrustem una dins de l’altra… mentre d’altres escoltem bocabadats el conte sobre tres porquets i un llop que, mireu si és albercoc, que cau fumeral avall i acaba amb el cul al foc!

La cuina com a espai educatiu des de la quotidianitat i l'espontaneïtat

Com que tenim la cuina a tocar de les aules, aguaitem a tothora a veure què fa Mariví, atrets per l'oloreta que ens arriba o pels seus cantussejos. I és que sempre té alguna cosa per mostrar-nos o alguna faeneta per encomanar-nos, com ara trossejar l'encisam o pelar carxofes per al dinar. Com hui, que l'hem vist trafegant amb els melons que acabaven d’arribar de l’hortet de Carol, a Llíria, i l'hem ajudat a guardar-los. Com pesaven!
En acabant, per descomptat, ens ha tallat una rodanxa a cadascú i hem fet un mosset d'allò més dolç i refrescant abans d'anar al pati. Nyam, nyam!

Construir cabanyes no és un joc qualsevol...

Ara pose aquest basquet ací, ara pose aquest basquet allà... et voilà! Construir cabanyes o amagatalls no és un joc qualsevol, sinó un impuls que ens desperta l’instint de supervivència i que ens aporta refugi i seguretat.
A més, ens ajuda a desenvolupar els conceptes de la identitat i l’alteritat i obri de bat a bat la porta a la creativitat i la imaginació en un escenari ‘secret i íntim’ regit per les normes que tria cada infant. No debades, a les cabanes passa tot allò que els xiquets inventen que hi ocorre, inclòs enfrontar-se simbòlicament a les pors i véncer-les de manera natural i mitjançant els propis recursos.
Per tal d’afavorir aquestes experiències, només cal que deixem a la seua disposició materials no estructurats, els quals permeten que els infants els adapten, en cada moment, als seus interessos i necessitats. Però sobretot, cal que els donem temps i els deixem fer, sense regles, ni instruccions ni tauler…
Heus ací una de les tantes proves que ens ho demostren cada dia...

    

Cicle de xarrades "Criança i alimentació"

Benvolgudes famílies, amics i veïns,

Com a continuació de les xarrades que va impartir el curs passat VSF Justicia Alimentaria Global a l'Escoleta, enguany us convidem a assistir a la xarrades "Esmorzars i berenars saludables", a càrrec d'Alícia Toledo, cuinera; i "Anàlisi dels menús dels CEIP i com abordar-ne el canvi", a càrrec de Marta Ribó, coordinadora al País Valencià de l'esmentada associació.

Per tal d'organitzar-nos, cal que ens confirmeu la vostra assistència ACÍ.
Us hi esperem!

Instants

“Atura’t instant, ets tan bell!”

Goethe

Amb aquest xicotet recull d’esguits de joia, ens acomiadem fins dilluns! Bon cap de setmana, famílies!

Sabors i jocs de la tardor

I, en acostar-se el temps d’autumne, 

la garrofera barreja entre ses fulles verdoses la negror 

de les garrofes encerades,

de les garrofes engordades,

de les garrofes ensucrades 

que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color…

Francesc Almela i Vives

Un sac de garrofes de Xaló, una olor inconfusible i un fum de possibilitats per a l'acció, a jugar!

Ninot, de Xufa Edicions

Un joc tan senzill com acuradíssim, versàtil i amb infinites possibilitats per a crear i recrear-se.
Ens agrada, molt!, el nou projecte de Xufa Edicions, darrere del qual hi ha una nova família trenetera.

Amics i amigues, aguaiteu-hi!

La importància del lliure moviment

Si els oferim temps i els facilitem espais amplis i diàfans perquè puguen moure's en llibertat, els infants desenvolupen el seu procés motor per ells mateixos i de manera activa i segura, ja que cada nou pas naix de la pròpia iniciativa i de la consciència del propi cos, límits, capacitats i recursos, sempre en continu creixement. 

I nosaltres, sense presses, sense interferir-hi i sense incitar-los o forçar postures abans que hi puguen arribar de manera autònoma, observem atentament i amb confiança, acompanyant la seua experimentació i les sensacions que els desperta.

L'aula dels gatets i les gatets, els més xicotets de l’Escoleta, una porta oberta a mil i una primeres vegades…, com ara, la fascinant sensació d’elevar-nos, sentir el terra sota el nostres peus, notar el propi pes, mantindre l’equilibri i, de sobte, descobrir un nou món a la llum d’una nova perspectiva...

El teatre i les emocions

Prenen vida entre badalls i lleganyes, i en un tres i no res, adormen el plor i desperten les rialles.
De bon matí s’obri el teló i amb titelles de mil veus i colors, vola la imaginació, creix dins nostre la faula i l'aventura ens captiva fins a l’última paraula…
Alguns en primera fila i altres amagats darrere d'una cortina, i és que cadascú ens sentim, movem i expressem de manera diferent, i per mitjà del teatre l'embull de les emocions es fa a poc a poc més transparent…

Per què als xiquets els agrada tant amagar-se?

Un dels jocs amb què més gaudeixen els xiquets és jugar a amagar-se. Una vegada i una altra, i sempre amb la mateixa expectació i sorpresa.

Un plaer que es tradueix, com tants altres, en un nou pas en el seu descobriment del món: la comprensió, per mitjà de l’experiència, del "concepte de permanència de l’objecte”, és a dir, la capacitat d’entendre que els objectes continuen existint encara que no els puguem veure.

Tota una troballa, i tot un alleugeriment, ja que aquesta “permanència” no només afecta els objectes, sinó també les persones. I és que, igual que la mare s’amaga sota la taula i hi torna a aparéixer al moment; després s'acomiada i se’n va a treballar, però entenem que hi tornarà a la vesprada.

Aquest concepte, que s’aferma al voltant dels dos anys, ens dóna la clau als adults per entendre el desconsol que envaeix els xiquets davant de l’absència dels pares quan aquests encara no tenen els suficients recursos per enfrontar-se a una “desaparició" que creuen irreversible.

Per això, a més d’oferir-los tota la nostra tranquil·litat, afecte i comprensió, creem ambients i facilitem materials perquè, a través del joc espontani, puguen experimentar amb la identitat, l’absència i el sempre plaent retrobament.

Terra i infantesa: Tomàs de los Santos i el camí de Farinós

Recorrent amb Tomàs de los Santos​ el camí de Farinós, hem compartit hui el record del viatge dels seus fills Guillem i Aitana al Trenet.
Terra i infantesa, patrimoni natural i patrimoni emotiu, indestriables i indestructibles en la memòria. 

Enhorabona pel nou disc, Tomàs, i per molts anys i camins més que ens retroben amb les arrels, la dignitat i l’esperança.

El Trenet a les Festes de Patraix amb els Cantacanalla

Divendres vam començar la setmana gran de les festes de Patraix al ritme dels Cantacanalla, que van omplir la plaça de bona música, tendresa i molt d’humor al voltant de la criança. 

Moltes gràcies a totes les famílies, amics i veïns que ens vau acompanyar, i, especialment, als antics treneters, a qui tant de goig ens fa retrobar. 

I a l’Associació de Veïns, per descomptat, gràcies pel seu treball constant per fer del nostre, un barri viu i a la mida de tots; i, ahir concretament, per cedir-nos el gran encenari i l’equip de so. Perquè junts sempre arribem més lluny, gràcies! 

Fins a la pròxima, Cantacanalla! El Trenet sempre serà casa vostra!

Sobre el vincle entre la mestra i cadascun dels infants

A poc a poc, els infants ens expressen que comencen a trobar-se segurs i a gust a l'Escoleta.

Sense paraules, però amb xicotets gestos que ens acosten cada dia una miqueta més a cadascun d'ells.

I és que, amb la prudència de no envair els seus espais ni pertorbar els seus temps, i des del respecte més profund als seus sentiments i decisions… sentim que, moment a moment, fan créixer el vincle amb nosaltres: acceptant-nos com a interlocutors dels seus jocs, buscant la nostra ajuda quan la necessiten o fent-nos còmplices de les seues emocions…

Primeres experiències a la sala de psicomotricitat

Cada vegada són més els xiquets que s'animen a entrar a la sala de psicomotricitat, i és que els crits i rialles que s'hi senten fan que siga d'allò més abellidor aguaitar-hi.

Des del primer dia n'hem obert les portes perquè cada infant decidira entrar-hi, o no, quan es sentira preparat per a fer-ho.

I a poc a poc, quasi tots els xiquets han anat descobrint aquest espai, on trobem un món amb infinites possibilitats per a l'expressió i moviment lliure, el joc, la transformació de l'espai i la incipient interacció i cooperació amb els companys.

Si voleu saber més sobre la pràctica psicomotriu vivencial, feu clic ACÍ.

:

Sobre el procés d'acolliment

Quan veiem que un infant, tot i estar els pares (o el iaio o la tia...) a l’escola, comença a allargar les estones de joc a la seua, recorre a la mestra quan necessita ajuda, etc., xarrem amb la família sobre com es troben i com veuen el seu fill, i acordem amb el xiquet breus absències dels pares.

«Pau, la mare se’n va a comprar pomes mentre tu acabes de jugar amb les fustetes, i ara torna». I la mare torna mitja horeta després amb pomes a la bossa.

De vegades, després de dir-li adéu, els xiquets continuen jugant com si res; d’altres no, per descomptat, i, quan les nostres moixaines i paraules de consol no funcionen, telefonem a la mare (sovint, amb el telèfon de joguet l’infant ja es calma: «La mamà», diu el xiquet amb el telèfon ben apegadet a l’orella) i la seua veu, real o imaginada, però sempre balsàmica, apaivaga el neguit. «La mare ja està arribant, Pau». I ho està.

I és que, en el procés d’acolliment (ni mai), no caben les mentides, ni les «desaparicions» dels pares sense que el xiquet ho veja, ni tampoc els xantatges («Si no plores quan me’n vaja, et regalaré...»).

La seguretat de l’infant en l’espai i amb les persones es va construint a poc a poc i des de la veritat, el respecte i la confiança en ell. No debades, l’infant no se sentirà a gust a la força ni fruit de la resignació («Ací m’he de quedar vulga o no vulga»), sinó perquè senta que les seues emocions i decisions compten, que els seus temps i interessos es respecten, i que els seus pares coneixen i confien en les persones que formem part de l’Escoleta.