Primer dia a la selva

Una brisa d'entusiasme ha menat el nostre missatge ona amunt ona avall, i una esclat de sensacions ens ha colpit en arribar a la selva…. sonaven els brunzits i rugits en creuar el túnel d’entrada, s’esbataven els ulls en veure-la aparéixer… Quin atronitament més deliciós no saber per on començar i quin goig veure'ls córrer amunt i avall sense parar!

Les arrebossades per la gespa, les dolces becaines als saquets, les atrevides travessies damunt del gran vaixell, la frescor de l’aigua de coco, les engrunsades a les lianes, els dibuixos en la sorra, les cosquerelles de fulles i pètals...

"Emà mé?", ens preguntaven cavil·losos els infants...

"Demà més, molt més!”, responíem... i, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, els badalls han començat a encomanar-se, els ulls a aclucar-se i els somnis a enlairar-se…

Bona nit!

Muntatge de la selva

A l’imaginari treneter hi ha el mag Flautirorí, la gallineta Quiqueta, la bruixa de la Morera… però, sens dubte, el personatge que, any rere any, més captiva la xicalla és el pirata Pata-xula. I és que, al llarg del curs, ens va deixant pistes ací i allà i va nodrint la nostra curiositat per saber qui és, com és i on viu. Hipòtesis i deduccions que s’enllacen i es fan cada vegada més complexes..., i cada any diferents, però sempre amb un mateix clam final: VOLEM CONÉIXER EL PIRATA PATA-XULA!

Amb la curiositat inesgotable dels infants... i amb el deler, l’esforç i la complicitat dels pares i les mares, amb qui avui hem compartit el muntatge de la selva que demà es trobaran els xiquets en tornar d’enviar-li al pirata un missatge, ona amunt ona avall, a la platja del Saler... Quins nervis i quin goig, famílies! I quines ganes de veure-hi els xiquets bellugant-se per tot arreu i explorant i gaudint de cada racó d’aquesta selva màgica que, nascuda de la seua imaginació, amb tanta cura i il·lusió, hem fet, entre tots, real!

Gràcies i fins demà, famílies!

L'hortet

Després de sembrar-les, ruixar-les i veure-les créixer entre mirades curioses, cançons, carícies (i algun estironet impacient), per fi hem pogut collir les nostres primeres tomaques.
Ara, per descomptat, a assaborir a mos redó el fruit del nostre treball, paciència i cura! Hi pot haver un sabor més bo que aquest?

Cinema a la fresca a Tres Forques

Cinema en valencià, debades, a la fresca i ben propet de casa: què més podem demanar?
Torna el cinema a Tres Forques, i ho fa amb tres pel·lícules que, de ben segur, ompliran de rialles, somnis i aventures el barri. 
Moltes gràcies per la iniciativa, AV Tres Forques-Vara de Quart (València) i Universitat de València - Servei de Política Lingüística, i per molts anys!

Benvolgut al món, Jael!

Sabem quant ho desitjaven, i l'alegria tan gran que els va envair en notar Jael créixer dins d'elles, concebut amb la llavor de la seua perseverància i de la seua profunda estima. 

I hui, nou mesos després, ha esclatat la més bonica de les revolucions de la vida amb la seua arribada, i les seues dues mares s'han estremit com aquell a qui se li imposa una bandera per la qual mai voldria haver de lluitar. 

La bandera de la tan natural i senzilla normalitat: la victòria de l'amor sobre l'odi, els prejudicis i la discriminació. 

Jael us ha fet mares, Sira i Sònia, i el vostre somriure ens ha fet, a tots, més humans i més lliures. 

Benvingut al món, Jael, i enhorabona a la iaia Anna, al tio iaio Paco, als tios Feliu i Marta, i al cosinet Andreu. Enhorabona a la família Nàcher, ànima del Trenet, pel recer de tendresa, creativitat i respecte que, des de hui, embolcalla, també, a Jael.

Aprenentatges, relacions i intercanvis porta amb porta a les casetes obreres de Ramon de Castro

Com molts de vosaltres sabeu, part de l'Escoleta és una de les casetes de rajola de l’antic barri obrer de Ramon de Castro, construït el 1910 per a acollir algunes de les milers de persones que deixaven el camp per a anar a la ciutat buscant treball a les fàbriques. 

Aquestes casetes són vivendes protegides amb un valor històric innegable, testimonis silents d’una època en què, tal com ens conta el nostre veí, el senyor Enrique, no hi havia cap edifici més que aquests i el millor divertiment era capbussar-se a la séquia de Favara, enmig de l’horta, i jugar i xarrar a la fresca mentre veien passar el tren de València a Utiel, la via del qual transcorria paral·lela a les casetes.

Heus ací el perquè del nom de la nostra Escoleta, i heus ací també un dels tresors més grans que tenim, l’estreta relació amb els nostres veïns i la xarxa de confiança, complicitats i emocions compartides que teixim cada dia amb ells. 

Comunitats d’aprenentatge, en diríem ara, per batejar allò que el senyor Enrique (i tants altres veïns, comerços i entitats del barri) fan al Trenet des de fa més de 35 anys.

Perquè… què hi ha de més natural i enriquidor que aguaitar a sa casa i que ens convide a jugar al voltant de la seua llimera; tombar-nos en terra i sentir la frescor dels taulellets de ceràmica, fer traços lliscant els dits per les seues precioses cadires de fusta o tastar el dinaret que tan bona oloreta fa i amb tanta cura està cuinant?

Amb un veïnatge així no hi ha millor forma d'aprenentatge…